Libros y Sant Jordi en Barcelona

Barcelona se caracteriza por una gran tradición editorial.

El evento del año relativo a los libros es el día de Sant Jordi (23 de abril). En ese día se hace una gran fería del libro en Las Ramblas y en la Plaza de Cataluña, principalmente.

Ese día numerosos autores de los libros acuden a firmar sus libros.

Google Photo
Google Photo
Google Photo
Ver más fotos

En Barcelona hay numerosas librerías donde es posible adquirir libros. Por supuesto, algunos de ellos se pueden adquirir vía on-line. Tal es el caso de la Casa del Libro y de Amazon.


 

Incluso, puedes adquirir tu lector de libros vía online a través de Amazon. Por experiencia, recomendamos altamente cualquier version de los Kindle por ser excelentes lectores de libros electrónicos.

Como parte de las celebraciones de Sant Jordi las escuelas promueven entre sus estudiantes la lectura y la escritura. Para ello, suelen hacer concursos en las escuelas. 

Enseguida incluimos un texto que fue elegido para publicarse junto con otros más en un libro producto de actividades escolares relacionadas con Sant Jordi. El texto publicado es autoría de un estudiante del Institut Narcís Monturiol en Barcelona. El texto originalmente fue escrito en Catalán.

L’entrevista

Era la tercera vegada que perdia la oportunitat d’obtenir el que seria la entrevista més important de la meva carrera. I tot per culpa del meu company. Mira que oblidar-se dels bitllets d’avió justament en el cotxe que ens va portar a l’aeroport… N’estava tip. Cada vegada que intentava anar a França per fer aquella entrevista que em canviaria la vida, passava alguna cosa. Primer va ser això dels documents de l’exèrcit, que eren necessaris per viatjar a la zona de guerra, i que vaig intentar evitar demanant-li a un “amic” meu que m’ajudés a arribar fins a França disfressat de soldat, però al final vaig haver de fer-los perquè abans que el meu “amic” pogués fer res, el van jutjar per robar diners a l’exèrcit i el van enviar a la guerra. Segurament ara ja devia ser mort.

Després va passar això de la falta d’aliments a la zona de guerra, i vaig intentar anar com a intrús en un d’aquells vaixells que transportaven recursos fins a Europa, però per culpa del meu cap i les seves ganes de entrevistar aquell general d’Anglaterra que havia arribat als Estats Units, vaig perdre l’oportunitat d’embarcar-me. Potser això no fos tan dolent, perquè desprès em vaig assabentar que una flota de submarins nazis havia enfonsat tots els vaixells de recursos.

I ara això dels bitllets. Sí, ja era el tercer cop que intentava arribar fins al lloc de confrontació dels dos exèrcits, i tot per poder entrevistar aquell científic francès que, segons havia escoltat, havia trobat la solució a la guerra i altres problemes que afectaven a la humanitat, però com que ell estava molt a prop de la guerra, els seus coneixements no havien pogut arribar a tot el món i per això jo volia ser l’heroi que, amb la entrevista que faria, podria parar la guerra i canviar al món.

Per això, després de recordar el meu objectiu i de perdre el meu vigilant (vull dir, el meu company, però estic segur que el meu cap me’l va donar per poder vigilar-me i que no anés a buscar aquell científic), vaig decidir anar en un avió de l’exèrcit que hi havia a l’aeroport. Va ser fàcil entrar-hi, perquè, com que estaven carregant armes i munició, l’havien deixat obert. Vaig trobar una caixa plena d’aliments i em vaig amagar en un bidó buit que hi havia al costat. Al cap d’una estona, vaig sentir com encenien el motor i començàvem a volar. Vaig somriure; per fi iniciava el meu viatge per complir el meu somni.

Va ser un viatge llarg, però vaig poder sobreviure amb els aliments que havia trobat a la caixa. Durant el viatge, em vaig adonar on arribaria gràcies a la conversa que quasi sempre mantenien els pilots. Segons el que havia escoltat, aterraríem a prop d’unes barricades on ja havia arribat la guerra, a França, i, si no ho recordava malament, on hi hauria d’haver aquell científic que estava buscant. Uns dies després, vam arribar al nostre destí, i una vegada vam aterrar, vaig fugir de l’avió i em vaig amagar en una tenda de l’exèrcit. El meu pla era disfressar-me de soldat, trobar el científic, fer-li l’entrevista que havia preparat feia temps i després tornar en un altre avió, abans que s’adonessin de qui era a les barricades.

Vaig tenir sort, perquè dintre la tenda on m’havia amagat vaig trobar uniformes i armes de recanvi. Em vaig canviar, vaig agafar una arma i vaig sortir de la tenda amb la finalitat de trobar el científic. Però quan vaig sortir, va començar l’atac.

Era la primera vegada que em veia envoltat per una batalla i no sabia què fer. Per això vaig seguir els soldats que es dirigien a les barricades, amb el  fi de trobar un lloc per protegir-me. Però els soldats no es van parar a les barricades, i van seguir recte cap als trets. Vaig intentar anar-me’n, però els soldats em van empènyer cap a la lluita i no vaig poder fugir. No voldria recordar gaire aquella lluita, però em va traumatitzar molt. Per sort, no vaig rebre cap tret però recordo perfectament els crits de qui si els va rebre, i les explosions i el soroll que feien les bales. Recordo el fum, els crits dels comandants i la por que es notava a l’aire. Després d’un temps que em va semblar infinit, els sorolls van parar i un grup de metges es va emportar els ferits mentre els altres soldats se n’anaven, fatigats i amb uns ulls sense vida, a la base.

Aprofitant aquell moment, vaig intentar oblidar-me de la batalla i vaig córrer a buscar el científic. El vaig buscar per totes les tendes que vaig veure, al lloc d’aterratge dels avions, als centres de vigilància i als magatzems de munició, però no el vaig trobar. Per això, vaig preguntar a un grup de soldats si sabien on era. Em van dir que no era a la base, sinó en unes barricades més a l’est d’on érem. Els vaig preguntar com podria arribar fins a ell i em van dir que podia anar en un camió de recursos que sortia demà. Vaig agrair-los la informació i ja me n’anava quan, de sobte, em van preguntar per què el volia veure. Vaig dir que m’agradaria saber quina era la solució a la guerra i que havia escoltat que ell la sabia. Llavors, van esclatar a riure i em van desitjar molta sort. No vaig entendre per què reien, així que vaig seguir amb la meva aventura.

Al dia següent, vaig pujar al camió i vaig partir cap al meu destí. A migdia vaig arribar a les barricades on es trobava el científic. Vaig preguntar a uns soldats on era i van assenyalar una tenda. Vaig anar cap allà, alegre i content perquè aviat compliria el meu somni. Quan vaig estar a punt d’arribar, vaig veure el científic sortint de la tenda i vaig cridar el seu nom. Però en lloc d’escoltar la meva veu, vaig escoltar l’alarma d’atac aeri. Tot va passar molt de presa. Primer, vaig veure com una bomba queia a la tenda del científic, matant-lo. Després, mentre jo intentava buscar un refugi, una bomba va caure al meu costat i em va matar.

Tot es va posar blanc, i a poc a poc vaig recuperar la vista. Estava en un lloc totalment blanc, solament podia veure el sòl, que també era blanc. Em vaig girar i vaig veure que no estava sol. També hi havia soldats i altres persones i, de sobte, vaig veure el científic. Vaig anar cap a ell, em vaig presentar i li vaig preguntar si em podia respondre una pregunta. Em va dir que sí i, per fi, li vaig preguntar quina era la solució a la guerra. Va somriure, va treure pit com si fos a dir alguna cosa molt important i va dir, amb molta confiança:

– L’amor.

Llavors vaig entendre per què van riure els soldats.

Armando Aguilar Campos